L’efecte Pedrera, per Daniel Anglès

Vaig néixer a tres carrers de la Sagrada Família: això ha fet que sentís a parlar de Gaudí i la seva obra des de ben petit. Intento recordar quan va ser el primer cop que vaig veure La Pedrera, i és impossible. Forma part de la meva Barcelona des d’abans de tenir consciència de moltes coses. Aquesta quotidianetat no ha fet que perdés mai el misteri, el respecte, la màgia… no deixa de sorprendre’m i fascinar-me: és l’efecte Pedrera.

Quan creues la porta de La Pedrera, sembla impossible que a dins hi pugui passar res que iguali en bellesa, creativitat, imaginació i sensibilitat les pròpies parets de l’edifici.

Com omples de vida aquests espais? Quines històries hi expliques? Com et poses a l’alçada d’aquesta singular casa? Una de les possibles respostes és incentivar als creadors a desenvolupar les experiències més inesperades. Jo he tingut la sort de formar part de dues d’elles.

La primera va ser quan el mestre Joan Vives i el Piti Español em van demanar que, a través de El Musical Més Petit, portéssim a escena el seu musical UN CAU DE MIL SECRETS: un espectacle que ens descobreix, des de l’auditori que temps enrere van ser les cotxeres, molts dels misteris de l’edifici fent un viatge en el temps. Un musical ple de tendresa i sentit de l’humor que ens ha enamorat a tots els que hi hem entrat en contacte, públic inclòs.  Vaig demanar al meu bon amic Roger Julià que en fes la direcció escènica, i ha creat uns personatges dels que estem absolutament enamorats. Aquest any, el tornarem a representar despres de sis anys de la seva estrena. I ho tornem a viure com el primer dia… Som molts ja els que mirem diferent les columnes d’aquest edifici: els que heu vist l’espectacle, ja m’enteneu. Els que no, en teniu una nova oportunitat aquestes setmanes.

I fent un triple salt mortal, va néixer PEDRERA VEUS ENDINS: la meva vivència més personal a La Pedrera. La meva aposta pel petit format, per la proximitat entre públic i intèrpret, per despullar al cantant d’artificis i mostrar-lo sense filtres davant del públic ha estat una de les meves obsessions com a director des de la creació de El Musical Més Petit, l’any 1996.

©Xavier Vilamanyà

Com es pot portar al límit aquesta idea? Trencant tot el què és habitual: utilitzant la Casa Milà com a espai únic compartit per públic i intèrprets: sense escenari ni escenografia. O millor dit: amb el propi edifici com a escenari i escenografia i posant al públic al costat dels artistes. I per portar als cantants al límit d’aquesta nuesa, els fem cantar a capella, sense música.

©Xavier Vilamanyà

Un viatge per diferents racons de l’edifici on la música neix de l’espai, o l’espai pren vida de la música, o l’espai s’omple de música, o la música omple l’espai… On tots formem part al mateix instant de la matexia sensació.

Cantants i públic gaudim de l’espai al mateix temps: l’espai crea sensacions i nosaltres li tornem les nostres. Una experiència meravellosa i difícil d’explicar que no hagués estat possible sense la valentia i sensibilitat dels DeuDeVeu i els Amarcord i els seus directors Gerard Ibáñez i Marc Sambola. Els seus concerts a capella, les seves Veus Pedrera Endins, han estat una de les experiències més tendres que he viscut com a director escènic.

No sé si he trobat la resposta a les preguntes que feia al principi… el que jo he fet ha estat escoltar l’edifici, deixar que em parlés. I parlar amb ell… Cantar amb ell. De la manera més senzilla possible. Després de cadascuna d’aquestes funcions busco els ulls del públic: quan veig que brillen d’aquella manera especial penso… l’efecte Pedrera.

©Xavier Vilamanyà

No es pot tenir millor espai escènic. El senyor Gaudí va ser, probablement sense saber-ho ni voler-ho, un gran escenògraf.

Daniel Anglès

Intèrpret i director