Una dècada d’estudis musicals a Londres, per Ricard Rovirosa

Quina és l’experiència d’un jove català al marxar a estudiar a Londres? Quin impacte té viure i créixer al bell mig d’una cultura diferent a la catalana?

Vaig marxar a Londres al Setembre del 2006 amb la il·lusió de començar un gran i nou repte: estudiar la carrera de piano a la Guildhall School of Music and Drama de Londres amb una grandíssima professora, Joan Havill. Era un somni fet realitat i una gran oportunitat. Emperò, també sentia moltes inquietuds ja que tenia al davant una pàgina en blanc per escriure. Sense cap referència del que allò podia significar, no podia saber com em sentiria a Londres. És cert que la llengua i cultura britàniques sempre m’havien engrescat i sentia per elles una gran curiositat. No obstant això, també és cert que em trobava davant d’una ciutat d’una dimensió (geogràfica i cultural) molt més gran que Barcelona (ciutat bella i rica però diferent a una ciutat cosmopolita com Londres). Una de les primeres sensacions és com d’internacional és Londres. Hi ha gent d’arreu. Tot i així, també hi ha molts catalans i espanyols. És curiós que quan som fora de casa valorem moltíssim poder parlar la nostra llengua i compartir una història comuna: d’aquesta manera pots trobar un bocí de llar a l’estranger.

Enregistrament a Abbey Road

Els primers mesos són durs. Enyores els colors i el menjar de Barcelona i, sobretot, et preguntes si darrera els núvols hi ha el cel blau que recordes. Et passes bona part del dia tancat estudiant però quan surts a dinar veus que ja és fosc i hi ha una boira baixa que et convida a posar-te al llit a les 15h de la tarda! Et refugies en l’estudi i en la meravellosa vivència d’aprendre moltíssim. Els dos primers anys de la carrera són molt intensos: moltes hores d’estudi individual, però també moltes hores de classes i seminaris. En el meu cas, compartia totes les classes (exceptuant les de piano) amb els meus companys de curs pianistes. Érem quatre. Aquest grup reduït condiciona moltíssim les classes ja que són gairebé individualitzades. Si bé és cert que hi ha moltíssima competència, també és veritat que es crea un clima familiar bonic. Harmonia, anàlisi, improvisació, seminaris de música contemporània i una llarga llista configuren el dia a dia de l’educació musical anglesa. Potser, si fem una primera ullada, sembla que sigui molt semblant al sistema català, però no ho és. La gran diferència és que tot s’aplica al piano i s’aprèn al costat del piano. Les classes d’harmonia, per exemple, no són en una aula on no hi ha pianos. Cada alumne toca un ‘clavinova’ (piano elèctric) i tota l’harmonia s’apren dels dits cap al cervell. I així amb totes les altres assignatures. Aquesta aplicació del coneixement teòric a l’instrument és un dels trets que defineixen la cultura britànica musical: tot és aplicat a l’instrument. En aquest sentit, acabes la carrera amb un coneixement harmònic més horitzontal i menys vertical. És a dir, s’estudien més les línies musicals (horitzontals) que conformen un tot interrelacionat (conjunt harmònic) que una sèrie d’acords verticals aïllats sense sentit melòdic.

Assaig a La Pedrera

El tercer i quart de la carrera pianística contemplen moltes hores de música de cambra. Aquest element també és determinant per la formació integral d’un músic. La col·laboració (concepte molt important per les residències musicals de la Pedrera) defineix molt a un músic. En el meu cas, vaig tocar molt amb instrumentistes de corda. El treball melòdic que fan ells és molt diferent al que fem els pianistes. Sovint estem mal influenciats per la relació entre mà esquerra i mà dreta ja que perdem un color ‘cantabile’ important (el fet de percutir les tecles sovint ens fa perdre imaginació sonora). Els instrumentistes de corda (també cantants i qualsevol instrumentista que estigui acostumat a tocar una sola veu) tenen una concepció molt més melòdica de les tensions harmòniques o de les frases musicals. Aquest enriquiment, doncs, ha jugat un rol important en l’educació que he rebut a Londres.

A Hampstead Heath

Però, quin paper juga la cultura britànica dins del marc institucional d’una universitat com la Guildhall? Un paper crucial. La cultura que es respira a Londres té una gran admiració i respecte pels seus artistes. Aquests tenen veu dins la cultura britànica i són determinants. Per exemple, recentment Sir Simon Rattle (director d’una trajectòria inqüestionable) digué que per dirigir la London Symphony Orchestra ‘LSO’ calia construir un nou auditori per tal de poder explotar les meravelloses qualitats d’una de les millors orquestres del món. Al cap d’uns dies, l’alcalde de Londres (Boris Johnson) i un grup d’empresaris començaren a traçar un projecte per satisfer al gran director. A més a més, tenir sales de concerts on s’hi programen als millors artistes del món cada setmana és un privilegi increïble. És més, és una part fonamental de la gran educació que rebem a Londres.

Ja han passat gairebé deu anys des del meu primer dia a la Guildhall School. He viscut una experiència plena de bona música i he entès la cultura britànica: respecte, distinció, elegància, cura pels detalls, professionalitat i, sobretot, el concepte de ‘true gentleman’ (una manera de fer que defineix tot allò que fan). Penso que aquests deu anys han estat un gran enriquiment i anhelo que quan torni a Barcelona pugui materialitzar (en la meva petita escala) tota aquesta vivència per tal que l’educació musical del nostre país continuï creixent dins i fora del conservatori.

Ricard Rovirosa

Pianista resident al cicle Residències Musicals a La Pedrera, temporada 2015-2016