Pianos que porten cua, per Jordi Vivancos

Cada mes de març, amb el Concurs Maria Canals, Barcelona es converteix en la capital mundial del piano. Per una banda, alguns dels millors joves pianistes de tot el món vénen a la ciutat comtal per participar en aquest prestigiós concurs que se celebra al Palau de la Música Catalana i que enguany celebra la seva 62a edició. Per l’altra, els carrers de la ciutat s’omplen de pianos de cua, a disposició de qui els vulgui tocar. Una acció singular que, malgrat ja fa més de 8 anys que se celebra a la ciutat, encara sorprèn a molts vianants quan topen amb aquest majestuós instrument  ja sigui al metro, a un carrer d’un barri qualsevol, un parc o un equipament cultural.

El piano de cua és un instrument que per la seva història, el seu repertori i el seu cost accessible a molt poques persones, encarna com cap altre instrument la inaccessibilitat i la sacralització d’una determinada tradició musical elitista i a l’abast de poques persones. Molts ciutadans no han vist mai un piano de cua, i encara menys l’han escoltat o tocat. Trobar-se’l al costat de casa o de camí a la feina, poder-lo escoltar i fins i tot, tocar, és una oportunitat única per trencar barreres culturals i aproximar la música al conjunt de la ciutadania.

Aquesta dimensió simbòlica i cultural del piano, li confereix una majestuositat que aixeca veneració i respecte entre tots els que s’aturen a contemplar-lo, escoltar-lo i fins i tot tocar-lo. A més a més, les seves dimensions, les formes arrodonides de la seva cua, la brillantor de la laca negra que el recobreix, la geometria i els volums del  seu teclat immaculat, són un reclam estètic que captiva i sedueix als vianants.

Però el Concurs Maria Canals no es conforma en fer una exposició pública de pianos elegants i de preus desorbitats. L’objectiu és acostar el piano a la gent, amb tota la seva majestuositat, però sense obstacles. Els pianos repartits per la ciutat, abandonen les tarimes, les catifes vermelles, per instal·lar-se sobre el gris de les voreres, la terra dels parcs… Pianos descarnats, a l’abast de tothom, per fer-los més propers  i atraure a la gent a tocar.

Al mateix temps, uns vinils col·locats estratègicament en les parts més visibles dels pianos, conviden a tothom a tocar-los amb frases directes com “Seu. Estic a les teves mans.”, o més provocadores com “Tu hi toques?”. Tot, perquè la gent, toqui o no toqui el piano, trenqui el gel i s’acosti a aquest instrument sense por. Perquè com diem al Maria Canals, els pianos no mosseguen. El què més els hi agrada als pianos és que els toquin.

I això, els que ho saben són els infants, que són els que tenen menys prejudicis i reticències a l’hora d’acostar-se i tocar els piano, encara que no ho hagin fet mai abans. Algunes vegades, darrera dels infants, apareixen les  mares, aturant els seus fills perquè no toquin els pianos, no fos cas que els fessin malbé. Res més lluny de la realitat. Els pianos gaudeixen amb els infants i les seves pessigolles ingènues, i amb qualsevol que s’hi acosti amb ganes de gaudir i experimentar.

Entre els adults, de tot. Alguns, indiferents, no es dignen ni a mirar el piano i segueixen caminant com si res. Són pocs, però hi són. Segurament, aquests tampoc es girarien si hi hagués un elefant passejant pel carrer. La majoria, però, són cares de sorpresa, d’admiració, d’interrogació, de curiositat, un somriure… I tot seguit, no falla mai: s’aturen a una distància prudencial, no fos cas, mans a la bossa o a la butxaca, i mòbils en acció per captar una escena poc habitual que no deixa indiferents als que la viuen per primera vegada. Alguns passavolants que mai han tocat el piano, s’asseuen a la banqueta perquè els hi facin una foto per a la posteritat. Posen les mans sobre el teclat, com si el toquessin, però no s’atreveixen a enfonsar les tecles, no fos cas! El cas és poder dir i poder demostrar que “han tocat” un piano de cua! Els més agosarats que no han tocat mai, el fan sonar. Quan ho fan, la seva cara es transforma, i brilla amb un somriure que delata emoció i al mateix temps un respecte davant de quelcom desconegut però que és apassionant. Una experiència inesborrable.

I què dir dels que toquen el piano! Al principi, la majoria dels pianistes que troben un piano per primera vegada i que no saben de què va, s’ho miren en la distància. No falla mai. Primer miren al voltant, observen què passa al piano, s’informen de què va l’acció, escolten a la persona que està tocant en aquell moment… S’acosten poc a poc al piano, com qui no vol la cosa… Es moren de ganes, però molts tenen vergonya. Una sensació estranya. Per una banda, respecte. Per l’altra, una oportunitat fantàstica per poder tocar un piano de cua i demostrar als vianants els seus coneixements musicals. Miren el piano amb desig, i amb por. Fins que, la majoria, fan el pas i es llancen al piano. Al principi nervis. Moltes vegades, les primeres notes no acaben de sortir… Però passats 30 segons, ja els veus entregats al piano, absolutament desconnectats del què passa al seu voltant, i gaudint de l ’instrument i d’aquesta oportunitat de poder tocar en públic des de l’anonimat en un piano de cua.

Finalment hi ha els incondicionals. Aquells que ja coneixen de què va, i que no es perden cap piano, que van amb les partitures o el seu repertori de memòria que han estat estudiant per poder tocar al carrer davant dels vianants. I que a la mínima que el piano està lliure s’hi llancen sense contemplacions. A vegades la feina és administrar el piano i evitar que alguns acaparin el piano i perquè pugui tocar tothom.

En definitiva, una acció simpàtica, espontània i participativa, que a través dels pianos de cua, duu el “bon rotllo” als carrers de la ciutat i encomana a un bon grapat de persones les ganes de gaudir de forma activa i interactiva amb la música.

A La Pedrera podreu gaudir d’aquesta experiència el proper 7 de març entre les 11 i les 20 hores.

 

Jordi Vivancos

Director del Concurs Maria Canals