Va per tu, germà!

Quan, ara fa 6 anys la Fundació Catalunya-La Pedrera em van proposar lligar una festa dedicada als pallassos i recordar en Joan Busquets em va semblar just i necessari. Els hi ho vaig agrair llavors i ho torno a fer ara públicament. Primer de tot perquè en Joan Busquets va ser per a mi aquell germà biològic que no vaig tenir,  però que la vida em va regalar amb totes les conseqüències d’amor i desamor pròpies de la fraternitat, i en segon lloc perquè volen fer una festa de pallassos, recordar-lo cada any era un gran acte de justícia que ens permetia homenatjar-lo d’una manera lúdica, positiva,  plena de vida i d’energia.

Primera edició de la Festa Pallasso a La Pedrera – Memorial Joan Busquets

En Joan era vitalment l’essència del pallasso intel·ligent. Ell era pallasso, no feia de pallasso, i això el portava a una recerca compulsiva de l’humor en totes i cadascuna de les situacions quotidianes, el portava a cercar la banda còmica, divertida, irònica, contradictòria de la vida que en moltes ocasions no estava exempta de impertinència i mala llet però que podia seduir i incomodar a l’hora. Perquè en Joan també era un gran seductor, res li agradava tant com sentir-se  estimat, admirat, acompanyat, valorat… res li agradava tant com sentir-se el centre de la pista… res li agradava tant com ser pallasso públic amb l’afany de remoure les consciències del seu auditori. Al teatre i a la vida.

Joan Busquets

Ens vam conèixer quan teníem sis anys a l’Escola Sant Felip Neri, al barri gòtic de Barcelona on verdaderament no vàrem estudiar gaire, però on vàrem aprendre molt, moltíssim. Aquella escola  ens va marcar –a nosaltres i a totes les primeres promocions- d’una manera  decisiva.  Crec que si en Joan no hagués anat a St Felip Neri  la seva vida hauria anat per algun altre camí molt diferent. Allà ens van instruir en català, en llibertat, en el respecte, en democràcia, en la justícia, en el teatre… D’aquella escola en van sortir polítics, arquitectes, òptics, pallassos, ballarins, gestors, metges, empresaris, conserges, músics, pagesos, peixaters… A Sant Felip Neri  no se’ns educava  per a ser alguna cosa predeterminada, preconcebuda o establerta,  si no que se’ns formava per cercar allò que ens fes “feliç” a la vida. De fet una de les preguntes més recurrents del nostre director, en Joan Salvat, als seus alumnes era: ets feliç? I a fe de déu que si bé l’empresa no era fàcil, estic segur que tots i cadascun dels que vam passar per allà l’hem buscada en algun moment o possiblement la continuem buscant encara… per això en Joan Busquets va triar de professió allò que el feia feliç: ser pallasso! Ara que ho veig amb perspectiva estic segur que “Els Cavallers del Nas Vermell”, l’espectacle de La Puça en el que uns “pagesos de mitjana edat” buscaven la felicitat va ser, sense saber-ho, un homenatge  a la nostra escola i a la nostra vida. I un espectacle autobiogràfic en el que acabaves aconsellant als espectadors que la busquessin a tot arreu, en qualsevol lloc i en qualsevol moment de la vida.

Als 15 anys, fruit dels canvis de direcció,  de la presa de consciència política i de les ganes de menjar-nos el món vàrem marxar junts a l’Institut Emperador Carlos del barri de Sants, a fer una revolució  que encara tenim pendent. Després va venir la carrera de magisteri a Sant Cugat, jo no se si ens agradava o no fer de mestres, (el nostre pas per la docència va ser curt),  ja que cap dels dos ens hi vam dedicar. El 1979, lluny de buscar feina de mestres vam crear la Companyia Ínfima la Puça, el nostre fill comú, que ens va ajudar a fer-nos grans. La nostra gran obra, sens dubte.

I simultàniament als orígens de  La Puça en Joan estudià a l’Institut del Teatre, l’especialitat de mim i pantomima. Però la seva escola de teatre era la vida i la feina i per aquest motiu i arran de la seva participació a l’espectacle Simfònic King Crimson amb Iago Pericot i Sergi Mateu ho va deixar poc abans d’acabar el darrer curs.

És impossible resumir en aquest escrit tot el que va passar durant els 25 anys de Puça i de vida, però la veritat es que entre 1979 i 2004 va començar sent la nostra vida  i va acabar sent la nostra feina, vam començar buscant bolos i vam acabar passant-ne, vam començar al carrer i vam acabar a la televisió i als teatres, vam començar amb una furgoneta deixada i vam acabar deixant una furgoneta, però una cosa és ben certa, allà on en Joan va anar, allà a on va actuar, allà a on va estar… va transmetre bon rotllo, passió per la seva professió de pallasso i va aconseguir tenir amics i amigues a tot arreu, amics i més amics.

Durant els últims anys de La Puça, quan l’insecte ja es començava a pansir, en Joan va començar noves aventures dirigint circ , espectacles de clown, cabaret Les més rellevants van ser, sens dubte les seves direccions a la Pepa Plana, a la que intueixo que va ajudar en la transmigració d’actriu a pallassa.

La Puça  es va acabar el 2004 i fins el 2007, any en que es va produir la separació definitiva vam estar treballant en la gestió del SAT i de Puça Espectacles. De ben segur que tanta intensitat, passió, creativitat i amistat des de que teníem 6 anys, ens havia desgastat i ara calia obrir-nos definitivament a altres empreses i reptes  i a demostrar-nos que érem capaços de fer les coses cadascú pel seu cantó.

 Però aquesta vida  -que també és mort- no ens va donar l’oportunitat de saber-nos quan fóssim grans perquè en Joan Busquets se’n va anar massa jove, acabats de fer els 54 i carregat de coses presents i futures  per fer! Ara ja mai ens podrem retrobar de vells per repassar els nostres camins en solitari, però una cosa està clara i dita: Que nos quiten lo bailao! I vam ballar tant!

PS: Volia parlar de tu i he parlat de nosaltres,  perquè no se deslligar-ho, perquè així ho he viscut i perquè encara la majoria dels anys de la meva vida me’ls he begut amb tu.

Va per tu, germà!

Oscar Rodríguez, director de SAT! Espai Dansat