Apunts sobre l’Arpa Impressionista, per Esther Pinyol

L’arpa és un instrument que m’apassiona! 47 cordes, 7 pedals, columna de sosteniment, caixa de ressonància, consola i clavilles: són les parts que componen  l’instrument que em va enamorar quan era molt petita i configuren el model que ha format part de les orquestres simfòniques des de mitjans del segle XIX fins l’actualitat.

 L’arpa –ben present en la música de Ravel, Debussy, Berlioz, Wagner, Txaikovsky i molts d’altres grans compositors de la història de la música– és un dels instruments més antics i un dels que ha jugat un paper més rellevant. N’hi ha hagut de formes molt variades, en diferents parts del món i èpoques. Es coneixien ja en l’antiga Síria, a Israel i Egipte, d’on va passar a Grècia. Acostumaven a ser arpes portàtils amb caixes de ressonàncies petites i amb poques cordes. Tot i que va anar  canviant al llarg del temps, presentava  problemes per fer els cromatismes. Els intents per poder fer els semitons amb doble o triple fileres de cordes no van tenir èxit, i, per això,  a partir del romanticisme, com a conseqüència de la poca potència sonora que tenia, començà a entrar en decadència. Però l’època impressionista va canviar aquesta situació i va ressorgir l’instrument gràcies als canvis tècnics i a la importància que li van donar els músics impressionistes.

El 1810 Sebastian Érard, fabricant de clavecins i pianofortes, patentà el mecanisme de pedals de doble acció, és a dir  l’arpa amb 7 pedals on cada pedal té tres posicions possibles. “Trepitjant” un cop el pedal la corda corresponent s’escurça un semitó. Una mateixa corda, gràcies a aquest sistema, pot produïr tres notes diferents: bemol (posició superior) becaire (posició central) i sostingut (posició inferior). Aquest invent  va suposar una gran revolució perquè, per primer cop a l’història, va permetre tocar l’arpa en totes les tonalitats possibles. Això va augmentar les possibilitats interpretatives de l’instrument i va generar un gran interès als compositors de l’època.

Mecanisme i acció del pedal de l’arpa. Font: Harp & harpist de Roslyn Rench (1989)

Quina gran sort per als arpistes que compositors com Maurice Ravel (1875 – 1937) i Claude Debussy (1862 – 1918) foren testimonis d’aquesta revolució técnica i trobaren en l’arpa l’instrument perfecte per plasmar el seu talent!. Obres com Les Danses sacrées et profanes de Claude Debussy i Introduction et Allegro de Maurice Ravel han quedat com referents de l’impressionisme musical i són en l’actualitat repertori imprescindible per a qualsevol arpista.

Introduction et Allegro de Ravel és una obra composada el juny de 1905, per quartet de corda, flauta, clarinet i arpa i que va ser estrenada per l’arpista Michelin Kahn el 22 de febrer de 1907 a París. La “Maison Érard”, acabava de presentar l’arpa de doble acció de pedals, i va encarregar una obra a Ravel, per mostrar al públic totes les possibilitats d’aquest nou instrument. La meva relació amb l’obra comença l’any 2012 a l’ESMUC. Va ser l’obra clau del meu projecte final de carrera “L’arpa impressionista”. Des de llavors he tingut l’oportunitat de tocar-la en diverses agrupacions com la JONDE,  l’Orquestra de Cambra del Penedès i l’Orquestra Camera Musicae. I sempre ha estat un experiència d’una intensitat enorme i d’un plaer musical difícil d’explicar.

Estrena del projecte final “Arpa Impressionista” al Paranimf UB

Les Danses sacrées et profanes de Debussy són una obra escrita l’any 1904 per arpa i orquestra de corda. La casa “Pleyel”, competència de la casa “Érard”, va encarregar l’obra a Debussy amb la intenció de popularitzar la seva arpa cromàtica. Però aquesta arpa no va tenir èxit, ja que es va imposar el model Érard amb el seu sistema de pedals amb doble acció.  Pel que sembla, Debussy (o potser els seus editors) tenia poca fe en aquesta nova arpa de la marca Pleyel, ja que tot i escriure l’obra, ho va fer pensant que es pogués tocar també amb l’arpa de pedals o amb piano.

He tingut l’oportunitat de tocar aquesta obra amb l’Orquestra de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona I l’Orquestra Jove de Cerdanyola. A La Pedrera tindré l’ocasió per primera vegada de tocar l’obra amb versió de quartet de corda. L’espiritualitat i inspiració d’aquesta obra no deixa a ningú indiferent.

“Danses sacrées et profanes” de Debussy a l’Auditori de la Universitat Pompeu Fabra

El proper 19 de juny, a l’últim concert de la meva residència a la Pedrera, tindré la inmensa sort de poder mostrar al públic aquestes dues obres tan importants en la meva vida musical. Espero amb moltíssima il.lusió compartir escenari amb els músics Frédéric Descargues, Marta Cardona, Glòria Casanovas, Oriol Prat, Paula Martínez i Joan Tormo per tornar a reviure l’arpa impressionista!

 Esther Pinyol

L’Ésther Pinyol és arpista i resident al cicle Residències Musicals 2015-2016 a La Pedrera

 Si voleu més informació sobre aquest darrer concert de la temporada que inclourà una estrena absoluta de Marc Timón i un parell d’estrenes a Catalunya, podeu fer-ho aquí